Quinzena del 24 de gener al 8 de febrer

Crònica atípica (comentari de quinze dies en lloc de 7) per les condicions meteorològiques molt adverses, amb un fred i un vent fora de mida, que ens ha mantingut en sec el primer cap de setmana de febrer.

De fet, ja el dimarts 27, el Pep i jo vam haver d'avortar una ruta per la zona de Riudecols per culpa del vent. Al final varem acabar on tots vosaltres sabeu (sí, si.... al manyo).

Dijous 29, veient que el vent persistia, ens varem curar en salut i varem triar la zona de llevant, descobrint un nou camí d'enllaç entre les Gavarres i Constantí que permet escurçar la ruta del Aeroport i Reus en uns quants quilòmetres. Magnífiques  vistes del camp de Tarragona!

Després de la sequera, per fi sembla que dissabte dia 7 el vent dona una treva, encara que el fred segueix sent intens. I és que mentre ens em passat la setmana arrecerats a casa, durant la setmana ha caigut una bona nevada que ens ha emblanquinat les muntanyes i ens ha glaçat els peus!

Sortim quatre ciclistes i complim amb la tradició de l'esmorçar tres de nosaltres (l'Àngel fa un idem). I la veritat és que es nota que hi havia ganes perquè, després de dos xupitos, sortim més aviat contents.

Ja que hem fet tard per trepitjar neu, al menys que l'Eric vegi que en teniem

I aquí, els ciclistes sense peus...

No tenim remei

I aquesta foto, sense paraules...

I arribem al diumenge. Una sortida amb forces anècdotes: la primera i per variar, el fort vent que ha tornat. Maleit sia, que malament ho hem passat al tram de la riera de Riudecols. Tant que al final hem girat cap a la dreta per buscar la riera de les Voltes i cara avall, amb el vent de cua, hem tornat a Montbrió, per on havíem passat feia menys d'una hora i, pels Teixells cap a Montroig, a cobrar l'esmorzar que no es va fer diumenge passat. 

Però l'anècdota bona ha estat a la tornada: just passada l'antiga Lactira, i després de que lÀngel es xopés els seus nous "xapins", Jose Luís ha trencat la cadena. Fins aquí tot normal si no fos perquè entre ell i el Miguel s'han fet "la picha un lio" i hem estat quasi 20 minuts intentat solucionar el problema. La veritat es que hem trigat tant perquè més d'un (jo el primer) en lloc de donar un cop de ma, ens hem dedicat a riure sense parar i a emprenyar als pobres "mecànics". Tot haguès quedat aquí si no fós perquè, menys d'un quilòmetre més endavant, LA CADENA S'HA TORNAT A TRENCAR, i ara per un altre lloc. En resum, jo amb un tros de drap lligat al la meva bici, Jose Luís agafat, i Víctor empenyent!!!! i encara le deia: Pedala Jose Luis, pedala fooooort!  La familia "trapisonda", en una paraula. Impagable el moment en que el pobre s'ha quedat una mica endarrerit i cridava: "cabrons, empenyeu-meeeee". Unes fotos i video per la posteritat:

No se si han solucionat el problema però embrutar-se, fins a les orelles

Que poc s'imaginava que acabaria sense tracció

No cal  dir res més, oi? jajajajajaja